Les puntaires són l’element essencial en l’elaboració de la punta artesana, de la seva habilitat i destresa en depèn en gran part l’èxit final del producte. Tant és així que en molts casos, les puntaires s’especialitzaven en una tècnica i no totes eren capaces de fer puntes complexes com la blonda, el valenciennes o el ret fi.

Les puntaires aprenien l’ofici de ben petites, i a mesura que adquirien experiència podien rebre encàrrecs dels randers. En el cas català la documentació ens explica que els randers distribuïen els patrons i els fils entre les puntaires i elles els retornaven metres de punta, que antigament es denominaven “canes”. Les dones treballaven a casa o bé, quan se’n reunien unes quantes, al carrer, segurament perquè la llum de dia era més propícia per a treball.

Malauradament, la puntaire no ha estat sempre una figura valorada o considerada per la seva feina. El fet que mai arribessin a formar un gremi possiblement va fer que mai s’organitzessin per obtenir millores. En molts països europeus la feina de les puntaires es feia a través de convents i hospicis, fet que encara evitava més mesures que les afavorissin.

En moltes ocasions, el treball de la puntaire era complement fonamental en l’economia familiar i durant alguns períodes de crisi van arribar a ser els ingressos principals de les famílies.

A la sala 5 podeu veure fotografíes de dones puntaires i una classe de puntes al mateix carrer del Museu als anys 50.